No deixes que el paper de la teva vida s'enlaire com si fos una fulla de tardor, que cau per sempre i s'enlaira per la plaça on juguen els nens i passejen els iaios. Fes que la respiració es pare, disfruta, saboreja, corre, riu, besa, mullat els cabells, balla, canta... Sent que eres lliure. Per que tothom ho som. LLIURES. Cal que tots ho recordeu, que ho tingau present. LLIBERTAT. I m'encanta la llibertat. Sentir l'aire a la cara i saber que puc anar on m'estime, que puc correr per agafar l'aire que m'envolta, que puc jugar amb la gespa del parc que hi ha al fons del carrer. Saber que puc cridar al món demanant explicacions per tot allò que pasa... i saber que mai rebre una resposta, saber que estic boiga per tú com deia Sau... Entendre que mai et tindré i eixò em porta a endinsar-me baix de tretze mantes al llit i plorar fins que siga de nit i la llum no em molesti, que la nit siga lo suificientment fosca per no tenir por, per a que la lluna em refugie baix de la seva claror. I saber que nomes ella m'ilumina, que només exisitim ella i jo. I es en eixe moment quant deixe de pensar en tú, però, et seguisc estimant. Només es que la nit ha començat, quant el dia entre pel ventall et recordaré. Mentre camine per la vorera mire a la meva esquerra i pense que mai hi seràs ahí, que mai més m'agafaràs de la mà, que mai més botarem junts cantant afònics l'última cançò que cantava aquella nit l'orquestra que omplia el carrer de gom a gom, que mai més em quedaré xarrant amb tú fins que el sol s'asome, que mai més et podré dir que t'estime... I per qué tots s'empenyeu en dir-me que si?. - Si bé ell ho sap, jo ho se!
Ara jo pense pense i pense fins la nit... i no vec el dia que et podré vore, donar un abraç d'amics com si res haguera pasat, i saps per qué? -Perque res ha passat... i tot he sentit.
T'estime, en silenci però t'estime...
