A vegades pense en tú i en aquells dies que forem ú. Em pregunte una i mil vegades per qué? per qué va pasar tot allò si ara ni tan sols pots preguntar-me com em senc? Si intente buscar-te i no hi ets mai... Et necesite i senc que estic necessitant a un estrany, senc que no et conec, eres un altre, ja no eres aquell que em feia traure un somnirure cada nit, que m'estrenyia entre els seus braços, m'agafava la mà amb força i no la soltava, em feia sentir com mai m'havia sentit i pensava que tot era cert, que tot seguiria així... els dos sabem que no, tu vius massa per a tú i no res per als demés, i ho saps eres un egoista... i també un covard, com ja et vaig dir. Seria per a mi tan sencill i alentador que em diguessis -No, no t'estime. Fins aci ha estat tot. Seria feliç perque realment coneixeria els teus sentiments, no com ara, tot és un no res, un pou sense fons i jo tampoc sóc valenta, -saps? m'agradaria pararme davant de tú i dir-te tot el que senc, però no puc, tampoc sóc valenta i no puc fer-ho i açò pot en mi. No tinc amb qui parlar, és trist, però no trobe la persona a la que contar-li com em senc i poder abraçar-la i sentir que tinc algú ahí... Només escrivint trobe suport a les meues paraules... només dis-me que no m'estimes, fes-ho i en eixe moment... seré feliç.
