Acostumbrar-se és començar a morir,,,

Mai es pronte, ni tard, ni migdia ni de nit, mai es capvespre i mai es pon el sol encara que la vida de voltes en sap prou.

Un dia vaig veure un ocell a la finestra i un desitg per agafar-lo el va fer volar rapidament.

Hem d'aprendre a esperar, hem de saber que tard o pronte el que desitges arribarà. Quant una persona no t'estime no busques que ho faça, no intentes allò per el qual les teues forçes s'evaporaran i quant una persona t'estime de debó ja no hi seran... No lluites per aquells que no ho fan per tú. No despertes l'esperança d'aquell emperador vençut, codiciós i malalt. No penses que una lluita no val la pena, perque la teua vida és tota una lluita i no per eixò hem de fugir-la sino afrontar-la. Però has de saber retirar-te a hora com a bon combatent. Has de saber fer-ho perque amb la retirada podràs ajudar als que lluiten fins l'ultim dia. Estima't i fes-ho desde el primer dia, que no necesites a cap persona per a ser feliç, sigues-ho amb tú mateixa i en aquest moment podràs compartir la teua vida amb qui t'estima, aquell que ho feia de debó. La necesitat es quelcom desagradable... es dependència.

Sigues combatent, valent, astut, pensador... i també perque no un poc egoista... aprén a disfrutar de la vida cada segón i no mirar tant pels demés, fes de la teua vida un camí que més tard només tu recordaràs amb qui tu decidisques. Tira terra si les petjades del cami no t'agraden o t'han defraudat... repasa amb tinta roja aquelles que vulgues resaltar i deixa com a petjada terrosa que marca ú al caminar aquelles que tard o pronte s'esfumaràn... El pas del temps és vida i a la vegada oblit...

I ara, ja ha pasat un temps...

Ja ha passat un temps i no t'he vist.

Vaig sentint que cada vegada et necessite menys o tal vegada es que... ja ha passat un temps i no t'he vist...

Estic bé... contenta.

Ara si que puc dir que em senc recolzada, que tinc a algú.

Que és una amistat i se que durara molt de temps.

I et done les gràcies, per que m'agraden els teus abraços, per que adore les festa en tú i tornar a casa a les nou del matí.

Formes part d'una gran familia a la qual ens vam incorporar fa uns mesos.

Una gran familia, sí! Per a mi sou eixò i cada dia estic mes agust amb vosaltres!

I res... pense que ja no et necessite!

Pense que realment ja puc sense tú.

Gràcies a vosaltres.

Gràcies.

Tan complicat com tú...

A vegades pense en tú i en aquells dies que forem ú. Em pregunte una i mil vegades per qué? per qué va pasar tot allò si ara ni tan sols pots preguntar-me com em senc? Si intente buscar-te i no hi ets mai... Et necesite i senc que estic necessitant a un estrany, senc que no et conec, eres un altre, ja no eres aquell que em feia traure un somnirure cada nit, que m'estrenyia entre els seus braços, m'agafava la mà amb força i no la soltava, em feia sentir com mai m'havia sentit i pensava que tot era cert, que tot seguiria així... els dos sabem que no, tu vius massa per a tú i no res per als demés, i ho saps eres un egoista... i també un covard, com ja et vaig dir. Seria per a mi tan sencill i alentador que em diguessis -No, no t'estime. Fins aci ha estat tot. Seria feliç perque realment coneixeria els teus sentiments, no com ara, tot és un no res, un pou sense fons i jo tampoc sóc valenta, -saps? m'agradaria pararme davant de tú i dir-te tot el que senc, però no puc, tampoc sóc valenta i no puc fer-ho i açò pot en mi. No tinc amb qui parlar, és trist, però no trobe la persona a la que contar-li com em senc i poder abraçar-la i sentir que tinc algú ahí... Només escrivint trobe suport a les meues paraules... només dis-me que no m'estimes, fes-ho i en eixe moment... seré feliç.

Odie els covards i alhora els estime

Eres tan covard... per qué no t'enfrontes realment a la vida?

L'unic que saps fer es donar l'esquena a tot i ni tan sols dir: -No, no t'estime.

Gracies per fer de cada dia un altre sense sentit.

M'agradaria que ho feres, que m'ho digueres, que fores valent, que t'enfrontares.

T'estime i no saps quant, o si...

Ja no se ni que dir ni tan sols com expressar-ho, ja no se com sentir-me.

No hi ha res on fer, tú ho saps, jo ho se.

Per eixò de res serveix el que jo faça o diga.

Tot seguirà igual.

T'estime...

Tú no eres per a mi...

No deixes que el paper de la teva vida s'enlaire com si fos una fulla de tardor, que cau per sempre i s'enlaira per la plaça on juguen els nens i passejen els iaios. Fes que la respiració es pare, disfruta, saboreja, corre, riu, besa, mullat els cabells, balla, canta... Sent que eres lliure. Per que tothom ho som. LLIURES. Cal que tots ho recordeu, que ho tingau present. LLIBERTAT. I m'encanta la llibertat. Sentir l'aire a la cara i saber que puc anar on m'estime, que puc correr per agafar l'aire que m'envolta, que puc jugar amb la gespa del parc que hi ha al fons del carrer. Saber que puc cridar al món demanant explicacions per tot allò que pasa... i saber que mai rebre una resposta, saber que estic boiga per tú com deia Sau... Entendre que mai et tindré i eixò em porta a endinsar-me baix de tretze mantes al llit i plorar fins que siga de nit i la llum no em molesti, que la nit siga lo suificientment fosca per no tenir por, per a que la lluna em refugie baix de la seva claror. I saber que nomes ella m'ilumina, que només exisitim ella i jo. I es en eixe moment quant deixe de pensar en tú, però, et seguisc estimant. Només es que la nit ha començat, quant el dia entre pel ventall et recordaré. Mentre camine per la vorera mire a la meva esquerra i pense que mai hi seràs ahí, que mai més m'agafaràs de la mà, que mai més botarem junts cantant afònics l'última cançò que cantava aquella nit l'orquestra que omplia el carrer de gom a gom, que mai més em quedaré xarrant amb tú fins que el sol s'asome, que mai més et podré dir que t'estime... I per qué tots s'empenyeu en dir-me que si?. - Si bé ell ho sap, jo ho se!

Ara jo pense pense i pense fins la nit... i no vec el dia que et podré vore, donar un abraç d'amics com si res haguera pasat, i saps per qué? -Perque res ha passat... i tot he sentit.

T'estime, en silenci però t'estime...

VIURE SENSE TÚ!

Un dia vaig aprendre a fer-ho, a viure sense tú. M'he acostumat, s'ha convertit en una cóstum tan dolca que sería complicat canviar-la. M'agrada. M'agrada poder disfrutar dels petits cops de sort que et dona la vida. Disfrutar de cada somnriure de les persones que més m'estime i poder-les abraçar fins que ja no puguem respirar. Somnriure junts pel no res i divertir.nos com ningú mai ho ha fet. Costums dolces que et fan sentir lliure, que no et presionen i et deixen estimar, com si fos la primera vegada que dones un petó. Un cúmul de sensacions, dia a dia... que et fan sentir únic, nomes pel fet de tindre a unes persones com ells al teu costat. Ho sabeu. Sou grans i per eixò vos estime tantísim.

Dolca costum, t'estime tant... que ja no podría viure sense tú!

No canvies MAI!

Doncs sí, hui va per tú... Hui que estem els dos un poc sentimentals... tú per allò de trobar-te amb gent i jo per allò de que no t'hagues troba't amb mi... Em sap greu, encara que no em permiteixes estar trista o sentir-me mal... Doncs bé, per un dia i només per un dia, tú manes... =D Cada dia desde que ens coneguerem em fas sentir especial, em fas riure com ningú i el més important és que em dediques el teu temps. I està clar, si deixares de fer.me riure seria com pedre'm. I se que mai deixaras de fer-ho i espere que no t'oblides de mi com el l'estiu olvida la neu o com la tardor olvida les fulles... Ara, ja hi ha una raó per la qual engegar la maquineta! ;) Encara que hui les lletres pujen dalt de les altres ho tenia que fer, hui tenia que ser per tú. Ja saps... no m'agrada que estigues així, trist, melancòlic... no podem viure del que va pasar, em de saber afrontar el que ve i el que vindrà, i viure del dia a dia... Fes-me un favor, algún dia que t'aburrisques i no sapigues que fer; recolza't al llit, posa't aquella cançò que et vaig demanar que m'enviares... tanca els ulls, conta fins a 10 i pensa en totes aquelles coses que et fan ser feliç en la vida, et sorprendras de la quantitat de coses que ets capaç de d'imaginar. Pensa en cada moment de la teva vida en el que t'has sentit feliç completament... pensa en totes aquelles persones que t'han fet sentir especial i si tens ganes, plora... Gràcies per tots els moments que em compartit, per cada somnriure a la pantalla, gràcies!

I saps? Jo també T'ESTIME!

EL DIA INFINIT.

12:26

Fins i tot puc cridar, hui... ja la veu em diu que si i les portes ben tancades per a que l'eco torne a mi i m'hi puga adonar que de debò puc, i podré fer-ho; xillar, fins que les parets retronen i diguen fins aci i que els veíns toquen a la porta de casa fins que tot siga una caos. Els gossos lladren, les parets vibren, els veíns criden, les portes volen correr i plou, plou molt... Jo mire pel finestró, i vec i senc l'aigua com si fos un riu en el seu millor mes. I m'agrada, m'agrada la sensació de fret, tenir que tapar-me per sentir un poc de calor. Mentre plou vec les estrelles, avui, només un parell trauen el cap, els núvols les tapen, però aquestes dues, han volgut eixir... i m'agrada, m'agrada que hi haja gent valenta i amb ganes de cridar, d'avançar dia a dia i de lluitar per allò pel que viuen.

Tú, ets un d'ells.

I odie, ODIE la gent que es deixa dur per les meres impresions, de la gent que está tant buida que només ha de ser acompanyada per la millor manada, que elles son les millors lleones, que només caçen per menjar, i després s'ho deixen tot. La personalitat d'un mosquit, dels que ja han picat, persupost. Aquelles que no lluiten pel que volen, aquelles que s'enfaden per no-res!, aquelles que s'escandalitzen per un pel al bany, aquelles que no disfruten dels bons moments de la vida perque hi son fent una altra cosa, quasi sempre... molt més important. Com no? Després seran les millors. I la gent que realment val la pena, aquells que sempre han estat ahí i que mai has conseguit vore, per qué? perque no s'hi donen a vore, perque son així, plans, amb somnis i aspiracions, amb bon cor i amb un "Sí" sempre a la boca per a mí. Moltes, no... MOLTISIMES gràcies a tots vosaltres, se que us tinc ahí. Ho se. Se que encara que no us tinga aci us tinc amb mi. També se que persones com vosaltres no son fàcils de trobar i gràcies també per ensenyar-me de debó que és allò de l'amistat. Sabeu que sou unics. MISRVD.

I com no?! Al menudet dels patins, ets adorable, ho saps... saps que et tinc molt apreci. Tú si que ets d'aquells dels que els importa ben poc el que diguen, aquells que miren nomes per ser feliç i no miren als demés amb despreci. Ja saps... no façes plans per al dissabte que ve! com tu vas dir :). Gràcies per estar ahí quant ningú hi está!

Doncs hui... tenia gana d'escriure.

Us seguisc trobant a faltar... US ESTIME!!

SENSACIONS ESTRANYES...

Hui... com un altre dia... de cop em desperte i mire el rellotge, aquest em diu que falten deu minuts per a que siguen les vuit del matí: -Vaja, cul fora. Segón dia. Quasi fem tard... -BÉ! Amb la bici, l'aire fresquet et vessa la cara, m'agrada. Bon dia València. Es tot estrany, no em desagrada, ni m'acaba d'agradar, els trobe a faltar. Ja m'ho deien. Em senc sola, un poc, sí... Pot ser siga que el tren m'ha fallat, jo pensava que eren tan comodes, i vaja, no em va donar ni temps per a pujar, i no tinc ni una excusa... m'entristeix, i no se que fer. Se m'està fent molt gran açò, igual no estava preparada... igual em falta temps. Ara em senc trista. M'he posat a recordar, i com no? t'he recordat. Sempre, sempre, sempre que recorde estas tú pel mig. -Que oportú. Em fa falta un poc de fred. :) Aire. I perfavor, que aquest sigui nou. Ho necessite. Necessite parlar. Sentir-me bé i agust. Em quedaré açí, hui. Aquest llit és còmode. Pensava que no ho seria, però no m'ha costat acostumar-me. M'agrada. La meva habitació també. M'agrada. Moltes m'agraden, altres no tant. Necessite confiança i un poc de perseverància. Un toc de serietat i com no, algo de diversió. Tinc ganes de xillar i no puc. Açí tinc veíns, i... veïnes. Cada cop que et recorde em pose trista, clar, i tú ho saps... saps que et recorde i saps que em senc mal cada vegada que ho faig. M'agradaria saber on ets...

-Hay atardeceres que no acaban de ponerse. -Diu l'Àlex a les seves cançons.

Universos que no acabe de trobar, on s'amagaran? Et jure que els busque. Et buscaré a tú, per a que m'indiques. Demà no hi aniré. És massa tard per a dir Ádeu. Ja he fugit. Quants secrets... i no m'agraden. És un tot. Vinga, plorem junts, jo et toque la cara com si fos la primera vegada, perduts entre mantes que només diuen l'un a l'altre i l'altre a l'un. Un abraç com ningún i un t'estime dels de veritat. Vinga, anem-hi. Perfavor...

Menudet... et trobe moltísim a faltar, moltísim. Eres la meua alegria. Aniré divendres. Us trobe a faltar a tots. Fins i tot l'olor de casa. Espere que siga per poc de temps. Necessite trobar-vos a faltar sense que sigui així. És el meu temps. I no, no us defraudaré. No ho dubteu.

I també a tú, gràcies per fer que cada dia riga davant de la pantallaa i no puga parar de fer-ho fins 5 minuts després. Saps? -M'agrada perque em coneixes, ja. Hauré de donar-te les gràcies per aquella salutació... Eres gran =) GRÀCIES, per tot.

Al cap i a la fi arribe a la conclusió de que gràcies a eixes petites coses sóc feliç.

I bé... demà no tinc classe. Dia infinit...

Hem de ser-ho!

La princesa de la revolta...

Hem de ser princeses de la revolta!

Mentre escric aquesta entrada els meus casc s'han encabotat en escoltar una cançó d'Obrint Pas que té el curiós títol de... "Una història d'amor". Eixò em ve al pel, recordant a les princeses, a les revoltes, i a l'amor. Ultimament estem confundint l'amor, per a nosaltres ja no és amor, tal vegada pasió... moltes vegades ens adonem del que realment pasa i frenem. Altres et parlen de trens, de pasions irrefrenables, de relacions i de deseganys... Un dia, sería 13 de setembre, ¿no? dic jo... no recorde molt bé ;) vaig dir que deixaría pasar el tren de "menys cuart" per a agafar el de en punt, i alguna cosa em diu que no. No he d'agafar cap dels dos. He de ser feliç. M'ho he proposat i se que ho consguiré. Se que ·tú· desapareixeras de la meva vida tard o pronte però ho faràs... i per a eixò no necesite cap altra persona que plene el buit que has deixat. Ara dorc molt agust ¿saps? -Tinc tot el llit per a mí... i ¿saps? estire les cames tot el que puc fins que em senc agust i en pau. Si m'abellix redole cap a un costat i si m'abellix cap a l'altre! I aixina estan les coses ¿saps? -Ja no plore més al llit i ja no estas tú demanant-me que calle, gràcies, mil gràcies per haver deixat que per fi pogués estirar-me al llit. Ha sigut un plaer.

Tornant a aquell 13 de setembre... em vaig sentir buida, i amb eixa sensació de impotència, de trens i de "menys cuarts" i "en punts" em vaig refugiar al meu llit nou, amb eixa fresqueta brisa entrant pel finestró que unes hores més tard feria entrar les irritants veus de les veïnes... amb l'intenció, només... de que fora un altre dia. Mentre agafava el sol vaig pensar en ell, crec que van ser 3 segons... :) no ho recorde molt bé, i ¿saps?, T'estime... però et perc i cada vegada et vec més lluny... no se si no m'estimes o si ni tan sols sents alguna cosa per mi, però crec que em mereixc una explicació, pensa, m'ho deus, sense dubte em deus una explicació.

Li ho deia ara a un amic, "els homes m'asusten", amb els meus divuit anys calentets, ixen ara del forn... els homes ja m'asusten! ¿He d'anar al metge?. M'agradaría contar tot el que vaig pasar, però ¿de qué serviría?. -De res. I bé, com fer coses per a res no és el meu estil, continuaré... Em feu por, sí... he tingut mala sort, també, però no estaría mal un cop de sort ara, ¿no?. Els trens m'agraden, sense dubte, amb eixes seients... eixos finestrons que et deixen veure tot... eixa música de fons...

La meva vida s'encarrila i no en l'amor, ja volguera jo... el dilluns us conte.

TOT, ARA, ÉS NOU. Contaré fins 10 i entraré.