No vol una café, en marxa el "tocadiscos" i una cançó de Serrat, això... està clar!

Ell prefereix el tacte dels seus pits, la sensació de plaer...

I ella desitja una nit romàntica amb veles i un vals a mitjanit...
Ambdos es senten utiltzats.
Ell no vol acaronar-la ni dormir al seu costat, és dèbil, sent que mai ho podrà fer; i ella, ella, no està disposta a no sentir-se estimada, a caure en l'oblit ni a dormir desarropada...
Cap dels dos li ho diu a l'altre, els dos esperen que els desitjos es complisquen; ell comença a besar-la i ella li toca tendrament la cara...
Ella li demana quelcom més però ell no està dispost a parar de besar-la... i menys, a escoltar-la. Comença llevant-li la camisa i li toca suaument els pits, ella no diu que no... mai ha negat que li agradara... ell està pletòric i sent que ho està conseguint. Ella disfruta, és clar; i ell, ell també...
Després d'una estona, ell segueix pletòric i amb ganes de més, ella ha d'anar-se'n.... diu, sent que ja no li abellix el café, ni Serrat, ni el "tocadiscos" però s'ho ha passat d'allò més bé.
Ella, amablement, el deixa dormir i la porta l'acompanya fins l'últim racó dels seus pensaments... Ell desperta i sent... que li abellix un café, en marxa el "tocadiscos" i una cançó de Serrat...

La Religió en la roba a les aules

Les preguntes o dubtes que sorgeixen al voltant d'aquesta afirmació son innumerables degut a les actuals i recents polèmiques que giren al voltant d'aquest tema.

S'hauria de prohibir l'entrada a les xiquetes musulmanes que duguen el mocador cobrint-los el cap?
O pel contrari s'hauria de respectar?

La meua postura és clara. Persupostísim que s'hauria i es deu de respectar. No presumim de ser un país democrátic on la llibertat és un dels items bàsics de les nostres vides? Jo, de llibertat no en vec per cap lloc. Llibertat per poder posar-te al damunt teua el que tu vulguis. Fas mal a algú? Simplement busquen sentir-se cómodes, com a casa, degut a que eixa és una part de la seua vida. Estem deixant clara amb la negació d'aquesta llibertat de com és este nostre "meravellós país".

Per què eixa oposició afèrrima a que les menudes no puguen dur el vel a classe? Només segueixen les seues creences i son feliç així. Per què nosaltres, que no som ningú llevar-los eixa costúm simplement perque no volem que es porte el "mocador" com a signe d'una religió que no és la "nostra"?

En allò en que ens deuriem centrar més que en prohibir taxativament l'ús d'aquesta prenda és en si realment la menuda o qualsevol dona que el duga realment vol utilitzar-lo o realment es sent comoda portant-lo.

I si ens embriaguem junts?

Licor de lleixiu amb suc de fantasies i records.

I curiosament la meua ma va recorrer la part esquerra de l'ordinador buscant la vella rodeta que baixava el volum de l'aparell i, es clar, no hi estava. Un acte inconscient, un acte reflexe dels meus sentiments. Nomes buscava un vell record que omplira aquestos moments. Però diga'm qualsevol cosa! -I que eixa cosa siga bonica, i que a mes a mes et faça riure.

Fins un mes olorant aquella jaqueta penjada cuidadosament a l'armari amb la perxa cap a la porta, com totes les altres estaven.

UN DIA ESGOTADOR!

I sí, hem conseguit pujar a la Cova, i a l'ouet, el fetge creía tindre-lo a la gola però no, ho he conseguit xD
La pujada... horriblement horrible i la baixada com la seda, per a uns més que per a altres...
Un bon dia de Pasqua en molta gentola junta!
Nomes faltaves tú, Vicentin!!!

Una comença a acotumbrar-se

M'agrada que et quedes amb ganes de mi, diu.

Cascs posats, Cesk sonant. Diumenge 29 al llit sentada com aquells diumenges que passava abans. I torna la nostalgia diu Cesk. Jo estic d'acord. Torna la nostalgia d'aquells dies, només em preocupava tenir la bossa a punt per al dia següent i que tot el deure fora fet. Només uns pasos i el bus m'esperava. Només uns pasos i a classe estava.

Arribava a casa i tu no hi eres, jo t'esperava a la nit amb el sopar en taula. Dormiem junts. T'abraçava com si te'n anares i un dia ho vaig fer sabent que al dia següent ja no hi series. Boja plorava. Sense remei. Tonta.

Nostalgia tormentosa.

Camí cap a nosaltres diu ara Cesk. El somnriure serà l'arma, el nord, el lloc i l'abraçada. Així que hem de mirar cap enrere però sempre amb el somnriure dels bons dies i els bons moments. I mirar cap endavant per una conversa més, per una rosa més, com eixes que regales. :) Diu que no hi ha més món que el que volem... i jo en vullc un amb vosaltres.

Dies i nits d'amor i de guerra... Arribaràs cansada a casa després de treballar, obriràs lenta la porta i et passarà el dia a les mans, voré com entres a la sala, m'aixecaré i m'abraçaràs, caurem rient sense parlar-nos al millor lloc d'aquell sofà. LA MILLOR CANÇÓ DEL MÓN. No diré més. Simple felicitat!

Qui sap... i qui mai sabrà? De sapiens res i de sapiens sapiens encara menys. No se que et passa amb els problemes, si sempre pases de llarg. Les teves ansies de buscar pot ser al final et trobaràn. Pot ser aviu, pot ser demà, qui sap! I volaré cap al teu món i somniaré que pot ser millor.

i un llarg etc...

Començem a començar i les roses les guarde, cadascuna d'elles!



Vullc somnriure, una nit d'amor, divertir-me!!

Una vida nova

I el títol d'aquesta entrada no va per mi, va per tots.
Partint del punt d'una situació insostenible des fa molts mesos em vaig sentir culpable, així feren que em senitra. Desde el punt d'una habitació de menys de 4 metres feta una convivència amb mi mateixa, amb un ventall allà fora però cada vegada el ventall de dins més menut. I fins aci; a mi si que no m'importa el que diguen per ahí, la vulnerabilitat és el sentiment de sentir-te afectat per qualsevol opinió/fet extern a la teua persona. I repeteixc, extern...
No puc deixar de sentir-me estranya amb mi mateixa, ni deixar de recordar moments, i de recordar tota clase de circumstàncies, però no cau cap llàgrima per la meua cara, i si es així, alguna raó hi haurà.
I allò que es diu felicitat jo encara no ho havia expermimentat. Egocentrisme, falsetat, mentides, falses aparençes. I només li importava el que puguera pensar la gent. La gent, la gent, quina gent? La gent del món!; Sí, a qualsevol persona li importa si la teua ungla s'ha trencat i estava acabada de pintar. És una vertadera catàstrofe. A no, perdona, es que jo no puc ixir al carrer sense que el cada pèl estiga al seu lloc.
Aparènçes per a després estar podrida per dins? No, gràcies. No son capaços de disfrutar de cada moment de la vida. No en sabem del racionament del temps, ni de les aventures furtives, ni de xillar més del conter, ni de deixar un dia els llibres apart i anar de festa amb els amics, no en saben de botar dalt del llit, de escapar-se lluny, de veure els estels una nit d'estiu, de nadar per les nits, de ser feliç, els preocupa massa EL QUE PENSARÀN...
I a mi aquesta situació em dona llàstima, m'apena, no la soporte, m'irrita, m'indigna i com la vida està feta per viure-la hauré de començar a fer-ho, desde zero, com tu deies, però sense vosaltres. Per que jo, ni ningú, és perfecte, però tinc respecte, tinc sentit comú i se les coses que puc i no puc fer, independentment de que tu ho hagues fet i estiga bé o malament.
Sóc independent, lliure, feliç, i no, no us necesite.
Per que jo necesite una persona al meu costat que em faça somnriure dia a dia, que cada matí al anar a classe em recibisca amb un abraç o simplement amb un somnriure i un "Bon dia". Gent en la que puga confiar, gent amb la que puga plorar, passar-ho bé, fer sessions d'estudi maratonianes, riure'ns de nosaltres mateixos i fer com si no passara res, ixir de festa i arribar a les 9 del matí a casa sense mal de peus i cridar-nos al dia següent per comentar totes les jugades de la nit, eixir a fer fotos, escoltar música, i un llarg etcétera que amb vosaltres no ha sigut posible... i pot ser amb el pas del temps aquest sentiment de... indiferència, pena, i també una mica de ràbia baixarà, però hui no, hui no sóc capaç de tenir un braç per a cap de vosaltres i crec que no canviarà fins molt de temps...
Allò de l'amistat és una paraula molt gran que condueix a moltes de les accions citades anteriorment acompanyades de molts sentiments, i sentiments de debó, per que es clar que cada persona és com és, però respecte, per davant de tot respecte. Que la cosa no arribe a la invenció d'arguments falsos... només per "posar merda". I si, INVENCIÓ, per que no em val eixò de... ho he comentat amb algú, a mi m'ho va dir algú... i les paraules se les emporta el vent, i el vent, torna... i la merda continua.
He fallat moltes vegades, moltísimes i se que un perdó no es suficient, perque el perdó és una paraula fàcil de dir però dificil de sentir, i encara sentint-la no n'és suficient per al perdó absolut. He fallat durament a dues persones en la meua vida, i aquestes dos se que de bon cor m'han sabut perdonar i els ho agrairé tota la meua vida i els demostraré que poden confiar en mi i que una vegada val, però ja no més...
I hui a dia me les estime a aquestees dos persones però a vosaltres no!
No em senc capacitada per estimar-vos ni per mirar-vos a la cara ni per dir un "Hola" ni un "Adéu", no ara, no...

I si, em quede més agust escrivint-ho encara que poquísimo gent per no dir ningú arribarà algún dia a llegir-ho, però a mi m'ha servit.

Una vida nova, gent que val la pena, gent que s'ho mereix, i gent que realment M'ESTIMA i el que és més important, M'HO DEMOSTRA!

Sentia que...

I la nit era preciosa, l'alcohol recorría els nostres cossos i ens sentiem lliures. L'atracció era irrefrenable però sentia que quan el sol asomara els seus primers raigs de llum seria incapaç de tornar a mirar-lo a la cara. Em sentia pletòrica, ballavem, el seu cos junt al meu, la música, les llums, la gent... i aquella por al sol, al dia. Sentia que...